Terrassa, mala raça: la dita, la rèplica i una història per demostrar

«Terrassa, mala raça» sol arribar acompanyada d’una resposta sobre Sabadell. El Diccionari català-valencià-balear recull aquest intercanvi entre ciutats veïnes. El que no permet resoldre la seva entrada és quan va néixer l’expressió ni qui la va dir primer. Hi ha una explicació medieval molt repetida, però convé seguir per separat la dita documentada i el relat que intenta donar-li un origen.

La resposta també forma part de la dita

El DCVB atribueix la burla als sabadellencs i recull la rèplica dels terrassencs, que acaba en «mala pell». La frase funciona com un intercanvi: cada ciutat rep una desqualificació i en torna una altra. Llegir només la meitat dedicada a Terrassa fa perdre aquella conversa i la rima que la sosté.

El diccionari la situa al costat d’altres expressions de rivalitat entre les dues ciutats. Això permet reconèixer un ús lingüístic i un context veïnal. L’entrada no és una investigació sobre la primera ocasió en què es va pronunciar. La seva descripció de Terrassa conté, a més, dades d’una altra època, que no s’han de reutilitzar com a xifres actuals.

Què aporten les variants recollides

La Paremiologia catalana comparada digital, de Víctor Pàmies, reuneix formulacions diferents i assenyala per a cadascuna llibres, publicacions o testimonis. En recórrer la fitxa es veu que l’expressió canvia d’ordre, perd paraules o es combina amb altres respostes. Aquesta varietat explica per què dues persones poden recordar versions una mica diferents.

La fitxa consultada el 8 de novembre de 2026 situa la primera citació recollida el 1901. És una referència del repertori: indica fins on arriba aquella recopilació concreta. No data el naixement d’una tradició oral. Per avançar la cronologia caldria localitzar i llegir un testimoni anterior, amb una referència que una altra persona pogués comprovar.

El crim del 1350 i l’explicació tradicional

Una de les explicacions que recull el repertori vincula la dita amb l’assassinat de l’abat Arnau Ramon de Biure, al monestir de Sant Cugat, la nit de Nadal del 1350. La història difosa per Turisme de Sant Cugat situa l’enfrontament en una disputa d’herència entre el monestir i Berenguer de Saltells. L’episodi té el seu propi context i les seves fonts.

La versió sobre la dita afegeix una condemna eclesiàstica i presenta la rima com una transformació popular d’aquella condemna. En aquesta revisió no hem localitzat el document original que permeti seguir aquest pas. Que l’assassinat estigui documentat no demostra, per si sol, que l’expressió nasqués aleshores. Tampoc no n’hi ha prou que diverses pàgines repeteixin la mateixa explicació.

Com explicar-la sense convertir la tradició en una acta

La resposta més ajustada a les fonts disponibles és que coneixem la dita, la rèplica i versions diferents de la seva explicació. El repertori lingüístic n’acredita la circulació. La història del monestir ajuda a entendre l’episodi medieval al qual s’ha associat. Entre totes dues coses queda una relació que no podem donar per provada amb el que hem consultat.

Es pot continuar explicant la versió tradicional, sempre que s’identifiqui com a tal. Així el lector sap quina part pot comprovar en un diccionari i quina part necessita una investigació documental diferent. La gràcia de la frase és també en aquest recorregut: una rima que ha passat de boca en boca acaba despertant una pregunta sobre com construïm la memòria d’una ciutat.

Més lectures de Terrassa